24 agost 2011, En Lluita http://www.enlluita.org (Catalunya/España)
Per Lenin's Tomb. Recentment hi ha hagut protestes massives i vagues a Israel. Hi ha fins i tot un intent de reproduir l’efecte de Tahrir amb campaments de protesta establerts a Jerusalem. Alguns al si de l’esquerra són, naturalment, molt pessimistes pel que fa a aquests esdeveniments. Al cap i a la fi, l’esquerra israeliana ha mostrat molt rarament signes de voler superar de veres la injustícia colonial/racial que rau en el cor del projecte sionista. Les protestes actuals no mostren cap indici de desenvolupament d’una postura antiocupació, ni molt menys antiapartheid —al contrari. Per raons diverses, la qüestió colonial ni tan sols es menciona a pesar que està íntimament relacionada amb els problemes que han motivat les protestes. Amb tota probabilitat l’Estat d’Israel tractarà de resoldre l’antagonisme social desplaçant-lo a l’àmbit colonial —més assentaments, més robatori de matèries primes, probablement una altra guerra d’expansió. I atès el xovinisme i el racisme de la gran majoria dels israelians, sens dubte és lícit pensar que aquests podrien estar d’acord amb aquesta línia d’actuació. Això no obstant, l’única manera d’analitzar correctament la situació és a través d’una comprensió dels antagonismes de classe d’Israel i la seva relació amb el projecte colonial. Des del meu punt de vista, el millor anàlisi ens el proporcionen Moshe Machover i Akiva Orr. El nucli del seu argument és que, a diferència de moltes de les societats imperialistes, la dinàmica colonial predomina per sobre dels antagonismes interns de classe.
Certament, tots els nivells de la societat israeliana, des dels sindicats als sistemes educatius, les forces armades i els partits polítics dominants, estan implicats en el sistema de l’apartheid. Això fou cert des del començament mateix en les formes germinals que adoptà l’Estat d’Israel en el període del Mandat Britànic. Israel és una societat de colons i aquest fet té enormes implicacions per al desenvolupament de la consciència de classe. Mentre Israel es desenvolupi sobre la base de la construcció d’assentaments colonials, mentre la gent identifiqui els seus interessos amb l’expansió del colonialisme, les possibilitats que la classe obrera desenvolupi una capacitat revolucionària independent seran ben poques. No només es tracta d’una societat d’assentaments colonials, sinó que també hi juga un paper important el recolzament amb recursos materials que rep per part de l’imperialisme dels EUA. En aquest àmbit, Israel ha gaudit de grans avantatges en relació als seus rivals regionals, fet pel qual ha disposat habitualment d’una major capacitat per contenir els antagonismes socials. De fet, trobem un cert tipus d’assistencialisme colonial en els fonaments del sionisme. Inclús Jabotinsky, el sant de la dreta israeliana, va sostenir que cada colon havia de tenir una casa, alimentació, educació, roba i medicaments —requisits essencials en el seu temps, puix que gran part de la societat estava formada per immigrants molt recents. En l’era neoliberal, aquesta perspectiva s’ha vist erosionada i debilitada, amb algunes conseqüències importants de què tractaré més endavant. Això no obstant, Israel és únic entre els països d’Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord (MENA en el seu acrònim en anglès), en el sentit que és una economia no-exportadora de petroli amb una renda per càpita elevada. Amb una de les majors densitats de població de la regió, és capaç de satisfer les necessitats de tots els ciutadans, encara que decideixi no fer-ho. En una regió coneguda per la inseguretat alimentària i la creixent escassesa d’aigua, Israel manté una economia d’alta tecnologia amb un gran sector financer i, per no pas pocs dels seus ciutadans, un pròsper estil de vida. També s’hi troben un bon nombre dels principals multimilionaris del món. Gran part d’aquesta riquesa deriva directament de l’expropiació dels palestins, ja sigui d’aigua o de béns immobles. En aquestes circumstàncies, amb el colonialisme com una característica generalitzada de la societat israeliana, central en la seva legitimació i sense impugnació per part de cap gran partit polític ni mitjà de comunicació, és il•lusori esperar que la classe obrera israeliana esdevingui una força capaç d’encapçalar la superació del racialitzat sistema capitalista en el qual es troba immersa.
Es deriven importants conseqüències estratègiques d’un anàlisi de Machover y Orr. Si l’antagonisme de classe és dominant, llavors l’esquerra hauria de centrar el seu activisme prioritàriament en l’organització de la classe obrera israeliana com a clau per superar el projecte colonial. L’autoorganització d’aquesta classe obrera seria fonamental per aconseguir la caiguda d’aquest sistema colonial. Per contra, si la dinàmica colonial predomina, llavors Machover y Orr tenen raó en concloure que “dementre el sionisme sigui políticament i ideològica dominant dins d’aquesta societat i constitueixi el marc acceptat de la política, no hi ha cap possibilitat per a la classe obrera israeliana de convertir-se en un moviment revolucionari de classe.” En aquest cas, l’única solució és un aixecament revolucionari regional.
L’extraordinari començament d’una tal revolta regional s’ha fet palès des del gener d’enguany. No hi ha dubte que de llavors ençà la posició regional d’Israel s’ha debilitat. A nivell internacional, aquesta rebel•lió ha conduit al proisraelià Obama a demanar el retorn a les fronteres anteriors a 1967 en un intent de salvar la dominació estatunidenca de l’Orient Mitjà. Tot i així, aquest gest no s’ha d’exagerar. Ara per ara és molt germinal i, llevat que la revolució s’aprofundeixi i s’estengui encara més, és poc probable que els EUA prenguin mesures serioses per frenar el seu gos guardià local. Nogensmenys, el debilitament de la posició regional d’Israel és real. I això sens dubte augmenta el risc d’una escalada de l’agressió regional que eventualment es pogués acabar duent a terme. També és important el fet que la revolta àrab hagi establert el precedent de les protestes d’Israel i s’hagi produït per algunes de les mateixes circumstàncies en termes de recessió global. Però, per suposat, mentre que la revolució àrab ha tingut fins ara una poderosa dinàmica antiimperialista (no de manera uniforme, però sí en línies generals), qualsevol possible dinàmica antiimperialista o fins i tot de “pau” en les protestes d’Israel es troba encara, en el millor dels casos, latent. Amb tot, hi ha aspectes de l’economia colonial d’Israel que estan vinculats a l’agudització de les divisions socials. En termes generals, són els palestins els que suporten els costos de l’ocupació. Tanmateix existeixen alguns antagonismes potencials que són d’interès.
En primer lloc, l’Estat d’Israel inverteix molt en el desenvolupament dels assentaments, la qual cosa requereix un grau inusual d’inversió en l’aparell repressiu. Necessàriament ha de desviar recursos del desenvolupament “intern”, inclús si la rendibilitat a llarg termini de la colonització s’espera que superi els costos. L’oposició entre la inversió en matèria militar i la inversió en matèria de benestar és un dels temes que ha sorgit en els últims debats a Israel. En segon lloc, la concentració del poder de classe que té lloc a Israel està vinculada amb el poder colonial. Per exemple, el problema específic en el centre de les protestes dels últims dies és l’habitatge. El sistema d’habitatge públic fou desenvolupat sobre una base colonial —literalment construint sobre terres i propietats palestines. El sistema actual permet als promotors i contractistes, els quals s’han enriquit enormement gràcies a la totalitat del projecte colonial (vegis el cas de l’empresa immobiliària israeliana “Colony”), paralitzar deliberadament els projectes urbanístics aprovats a fi d’inflar els preus. La decisió de Netanyahu de concedir l’estatus de “desenvolupament preferencial” als assentaments de colons a Cisjordània també ha ajudat a desviar la construcció d’habitatges als territoris fronterers.
La solució de Netanyahu és un “mercat lliure” —la reforma del sector de l’habitatge vers una major privatització. Els manifestants s’han negat a acceptar les seves propostes i, en conseqüència, és probable que aquestes continuïn. Aquest fet apunta a la forma com, sota el neoliberalisme, els antagonismes de classe d’Israel s’han aguditzat fins a cert punt. L’Estat del Benestar s’ha deteriorat i la taxa d’explotació de la classe treballadora ha augmentat de manera espectacular. Un estudi recent realitzat a Israel mostrava com “l’israelià mitjà treballa 12 anys abans que la seva remuneració acumulada sigui equivalent al salari mensual d’un CEO d’una gran empresa.” La desocupació és alta a Israel, sector que juntament amb el de la “improductivitat” és el de més ràpid creixement entre els treballadors. Abans de les últimes protestes, la resposta predominant dels treballadors israelians a aquesta situació havia sigut un viratge a la dreta, al prosionisme. L’extrema dreta va augmentar el seu poder, impulsada significativament pel suport dels immigrants russos, mentre que la immensa majoria dels treballadors israelians es podia comptar entre aquells que donaven suport als bestials actes d’agressió de l’Estat, com per exemple l’Operació Plom Fos. L’Estat s’havia fet més obscenament autoritari i racista, sovint sense gaires senyals de protesta. En qualsevol cas, però, les coses no continuaran d’aquesta manera. Com hem vist, la dreta disposa de mitjans per racialitzar la transició cap a una forma més salvatge d’apartheid capitalista —consideris aquesta diatriba extraordinàriament racista publicada al Los Angeles Times, sense cap tipus d’ironia o crítica, per un destacat economista israelià. L’argument és que els àrabs i els ultraortodoxos jueus són mandrosos i actuen com un llast per a l’economia. Segons ell, l’Estat del Benestar els estaria permetent ser mandrosos —i qualsevol pot imaginar quin tipus de polítiques poden implementar-se sobre la base d’uns arguments com aquests.
Però aquestes protestes constitueixen una forma de lluita de classes que té el potencial de debilitar l’extrema dreta i, si es desenvolupen fins a un cert nivell, portar la política a una crisi que debiliti el control sobre els palestins. L’Estat d’Israel tractarà, sense cap mena de dubte, de resoldre aquest conflicte transferint l’antagonisme a l’esfera colonial i fins i tot podria decidir-se a iniciar una nova guerra d’agressió. Però aquesta mena de solucions poden topar-se amb límits força seriosos, especialment si la revolta àrab s’aprofundeix i s’estén (des d’aquest punt de vista, el que està succeint ara a Hama i Tahrir és molt important). Certament, un atac israelià contra Iran podria ser suïcida i estúpid. Per tant, les opcions són limitades.
A més, un altre dels efectes del neoliberalisme fou el desenvolupament d’una “comunitat autònoma de negocis”, una elit més o menys cohesionada que devia ben poc a les institucions tradicionals de la societat israeliana, que progressivament va dirigir els seus negocis a l’exterior i que empenyé l’Estat a avançar cap a les negociacions directes amb la OLP amb l’objectiu d’arribar a un acord per a la protecció de la supremacia israeliana (El model de la “governabilitat” Palestina que va sorgir d’Oslo es constituïa així com una reestructuració neoliberal del colonialisme israelià). Històricament, l’Estat havia assumit el paper de la creació d’una burgesia jueva, ja que aquesta no existia com a tal a la Palestina d’abans de la creació d’Israel. Durant dècades, l’Estat havia mantingut un acord corporatiu amb la racista federació sindical Histradut, incorporant-la en els seus plans de desenvolupament i aconseguint el Partit Laborista un important domini electoral. Destacats sectors de capital foren desenvolupats segons el model “laborista sionista”. La nova crisi d’aquest model es resolgué parcialment amb el projecte de colonització de 1967, el qual donava accés a recursos, mà d’obra barata i un mercat domèstic més ampli al capital israelià. Aquesta estratègia va dissipar els conflictes interns de classe fent dels palestins ocupats l’escalafó més baix de la societat israeliana. Malgrat tot, Israel tampoc es va escapar de la crisi global del fordisme, així que emprengué una sèrie de respostes similars a les dutes a terme a la resta del món —privatització d’indústries estatals, desregulació dels mercats, apertura dels mercats d’importació i focalització en els d’exportació, foment de les finances. El canvi d’un Estat de desenvolupament impulsat a un de regit per la privatització i l’acumulació financaritzada fou acompanyat per un canvi en la dominació del Likud i consolidat amb el Pla d’Estabilització Econòmica de 1985 (sobre aquest tema, vegeu Adán Hanieh).
Aquest procés ha permès el sorgiment d’un sector privat orientat als negocis capitalistes i, consegüentment, ha obert algunes fissures potencials entre els diferents sectors de la classe dominant israeliana. L’exèrcit segueix essent la institució suprema i dominant en la societat i segueix oferint moltes oportunitats rendibles per al capital israelià. Amb tot i això, els seus interessos estan cada cop més en contradicció amb els de la més àmplia classe capitalista del país. La segona intifada palestina, per exemple —provocada per les incursions de l’exèrcit israelià i el fracàs dels palestins a l’hora d’aconseguir un mínim indici de justícia del procés d’Oslo—, va generar al capital israelià la pèrdua d’importants beneficis potencials. La reputació de la supremacia militar de l’exèrcit d’Israel ha significat durant molt de temps la promesa que podria extirpar qualsevol problema. Realment, però, els límits del poder militar es mostraren molt clarament al Líban l’any 2006.
Perquè a Israel la dinàmica colonial encara predomina, i perquè la gran majoria dels treballadors israelians no han començat a trencar amb el sionisme, i de fet molts raonablement podrien pretendre obtenir-ne algun benefici, l’evolució dels antagonismes socials i les fissures al si de l’elit depenen principalment del context regional. Si la Primavera Àrab continua i es radicalitza, és possible que presenciem un debilitament de la posició d’Israel, de la seva utilitat per a Washington i de la seva capacitat per sostenir les polítiques militars —unes polítiques que importants sectors de la classe dominant ja consideren una càrrega—, fet que al seu torn obriria perspectives de grans lluites socials a Israel. De no ser així, llavors sospito que la classe dominant israeliana pot resoldre les seves dificultats a costa dels palestins i donar un pas més en el camí cap a algun tipus de feixisme.
Lenin's Tomb es el pseudònim i el nom del blog on publica un company del Socialist Workers Party organització germana d'En lluita a Gran Bretanya.
Traduït per Ivan Montejo
Nenhum comentário:
Postar um comentário